Fa molts anys, en sortí una llegenda del Jardí de les Hespèrides, una arbreda esplèndida on creixien uns arbres que donaven com a fruit unes pomes daurades que feien immortal qui en menjava, i aquesta deia així:
Hera i Zeus es casaven, una boda que tenia totes les possibilitats de ser la millor de les que abans s’havien vist. Entre els convidats i convidades, s’hi trobava la deesa de la terra, Gea, gran amiga d’Hera, per cert. Com era i és de costum, cadascú dels assistents fa un regal per als nuvis, i Gea, no va ser menys, així que regalà unes pomes a la núvia.
-Hera, el teu enllaç és el més important al que en tota la meva vida hauré assistit, i tu, ets una amiga que sempre que he necessitat, he tingut. Així doncs, espero que et sigui de profit el meu regal. – digué Gea.
-Em tens intrigada, Gea, què és? – respongué Hera.
-Són unes pomes. – va dir Gea, amb tota la seva il·lusió.
En aquell moment, va semblar que Hera tenia una actitud en la cara una mica desil·lusionada. I qui no? Quan, et pinten el millor regal de la vida, i resulta que són unes pomes.
-Sabia que reaccionaries d’aquesta manera Hera, però també sé que quan et digui que aquestes no són unes pomes normals i corrents i perquè, l’actitud de la teva cara canviarà.
Hera, es va quedar una mica desconcertada, amb certa curiositat i li digué a Gea, que li expliqués, doncs, perquè aquelles pomes no eren unes pomes normals i corrents.
-Mira Hera, aquestes pomes, com pots veure són daurades. Sí, sí, molt boniques; però no són especials per això, si més no, no és la característica més important. Són especials, perquè tot aquell qui les mengi, serà immortal.
Tal i com havia suposat Gea, la cara desil·lusionada d’Hera, va canviar totalment, i va passar a ser una cara de sorpresa immensa.
-Però, Gea, estàs segura de tot això que dius?! No m’ho puc creure! – exclamà Hera.
-Hera, n’estic tant segura com que sé que seràs l’esposa de Zeus, tant segura, com sabia que se’t canviaria la cara al dir-te el secret d’aquestes pomes, i tant segura com que sé que sóc la deesa de la terra. – va respondre, ben convençuda Gea.
Així, un cop Zeus i Hera ja van ser declarats marit i muller, Hera, creà un jardí per a que creixessin les pomes de la immortalitat, i va fer vigilar-lo per unes nimfes, anomenades Egle, Erítia i Hespera.
Des d’aquell moment, el jardí va ser batejat com el Jardí de les Hespèrides, on tot déu s’hi alimentava i on la felicitat regnà eternament.
