Omnia mors aequat

Imatge extreta de http://goo.gl/36Cb1

A tots ens és comú sentir alguna mostra de discriminació, ja sigui al carrer, al treball, al bar… Em fa llàstima que ens sembli una cosa normal, que n’estiguem acostumats, perquè no deuríem estar-ho. El fet de discriminar a algú, fa que tractem aquesta persona amb inferioritat, pel simple fet de tenir alguna cosa diferent a nosaltres, però que ens hi fa a nosaltres si l’un té la pell groga o marró? Que ens hi fa a nosaltres si l’un té les dents més grosses que jo? Considero que les coses boniques de la vida estan en saber apreciar a la gent pel que és, i no pel que té. No puc dir que mai he criticat, ni discriminat a ningú, però si que, quan passa el temps te’n penedeixes i penses: criticant a aquesta persona, em vaig fer una mica menys bona persona. S’ha de pensar molt bé abans d’ofendre a alguna persona traient-li el que uns consideraran defectes; o el que altres consideraran virtuts, que són els que saben apreciar a la persona realment; i si que s’ha de pensar si, a la fi tots acabem igual, morint, i la mort no tindrà en compte ni les riqueses ni el color de la pell ni cap altre cosa: omnia mors aequat.

Fugit irreparararible tempus

Fugit irreparararible tempus

He escoltat moltes vegades que la gent gran sobretot diu, no pensis en el que ja a passat, i jo poc a poc e entès que es veritat que, per molt que tu pensis que les coses del passat tornin es inevitable, i es el mateix amb les persones que no estan ja no tornaran mes.

Fa molt de temps va conèixer una família perfecta ells ho tenien tot, la felicitat de ser una família inseparable, una casa, el arribar i tindre un lloc amb calentor. La vida a vegades es porta mes malament amb qui no se’l mereix.

Una mati el pare sen va anar a treballar, ell treballava com a guàrdia de seguretat en un supermercat. Un mati molt tranquil com quasi tots el altres matins, fins que de sobte va entrar un Home, amb un aspecte normal, aquell Home va caminar i es va girar de sobte i va dir que li donessin tots el diners, i ell va dir que no podien fer això perquè tots tenien famílies que alimentar, el lladre se’n va anar cap ell i li va pegar un tir a la panxa mentre el deia aquestes paraules “ si tens família, jo també”.

Imagineu-vos el moment que aquella nena es va assabentar que no tenia pare.

Oculos Sicarii

El altre dia vaig anar al col·legi i només entrar em miraven tots, com si fos una cosa rara. Més tard va vindre un amic meu i me va dir que perquè havia escrit a la pissarra què el professor era subnormal, jo li vaig dir que jo no tenia res a veure que aquella setmana havia estat malat i no havia vingut. Li vaig preguntar qui havia sigut, qui havia dit allò sobre mi, ell me va dir qui havia sigut, quan ho vaig saber vaig anar cap al que havia dit allò i el vaig mirar amb "Oculos Sicarii"

Va tindre tanta por que va anar a la professora, va dir que va ser ell i tot va tornar a la normalitat.

tòpics

TÒPICS LITERÀRIS

¿Què són?

Els tòpics literaris son idees, que han sigut tan repetides que s’an convertit en una formula molt utilitzada per els escriptors. . Molts tòpics venen de la literatura claseica i s’utilitzen com a expreció llatina.

Ubi sunt?

Vosaltres penseu que la distància té oblit? Doncs jo si que ho penso, encara que que passes molt de temps amb aquesta persona la acabaries oblidant .. A mi em va passar quan em vaig casar per segona vegada em vaig sentir fatal malament perquè vaig pensar que no podria fer-li això a Eduard (ex marit que va morir). Però vaig pensar, el que volia és veure'm feliç amb ell o sense ell, llavors va ser quan vaig decidir buscar un altre home que fes em fes feliç i ja buscant el vaig trobar. Es deia Alejandro, després de 10 anys de nuvis vam decidir casar-nos, els primers dies del casament, sempre pensava en ell, era normal, però va anar passant el temps i ho veus més com un bonic record ja no penses tant en ell ... queda en un bonic passat ..

OMNIA MORS AEQUAT

No sóc bo, però tampoc dolent. Ajudo al meu poble a poder sobreviure. No sóc ric, visc en una cova que es ideal, te diferents sortides i un gran espai central on fem la foguera. El cas es que sóc un bandoler. Així em guanyo la vida i ajudo qui té problemes, sobretot si son del meu poble. Sempre que atraco un noble adinerat que només demana impostos que no necessita i fa empobrir la meva gent, li faig una visita pel camí.

Quan avui m’he despertat he anat a fer la foguera i han arribat uns homes meus que havien anat a buscar menjar.

-          Que porteu de menjar, heu trobat molta cosa? – Pregunto al primer que seu a terra.

-          No, però tenim una notícia, un noble amb els seus cavallers ha anat a recaptar impostos al poble veí i ara es dirigeix cap aquí. – Diu m’entres s’aixeca i agafa la ballesta imaginant-se la resposta.

-          Marxem a fer-li una visita! Tothom preparat! – tothom l’obeeix al instant i agafen les armes i els cavalls.

Tots els meus homes i jo ja ens em preparat per fer l’emboscada. Només em d’esperar. Al cap de 5 minuts ja escoltem sorolls i quan dono l’ordre tothom surt de l’amagatall i els envoltem.

-          Doneu-me tots els diners recaptats i el que porteu a sobre i no us farem cap mal. – Li dic al que sembla tenir més poder imaginant-me que es el noble.

-          Són els meus diners, mels dona la meva gent.-

-          No és la teva gent perquè no et respecten. – Li dic fent una rialla d’orella a orella.- Qui et penses que ets per tenir aquet dret de fer mal a la gent pel teu propi interès?

-          Jo sóc molt superiors a ells, són la misèria del poble i jo no.

-          OMNIA MORS AEQUAT! -  Crido m’entres li clavo la meva llança al pit.

Un cop hem agafat els diners marxem direcció a tornar els diners a els seus amos.

Ubi Sunt

Ubi sunt : “On són? Què se n'ha fet?” És el lament de les coses del passat perdudes amb el pas del temps. Està vinculat amb el tema de l'amor.


Ella era la meva millor amiga, ens pensàvem que no hi havia res que ens pogués separar, sempre anàvem juntes, una al costat de l'altre, no hi havia cap cosa que no li expliques a ella. Era com la meva germana, es passava el dia a casa meva i jo a casa seva, al seu costat jo era la persona més feliç del món...
Això va ser fa temps, ara ja feia cinc anys que ens havíem separat per anar a fer cadascú el que volíem, jo vaig anar a estudiar a Barcelona, i ella a Lleida. Primer vam pensar que no passaria res, que per molt que estiguéssim una mica lluny una de l'altra, que tot seguiria igual, que la distància no ens podria fer perdre amistat ni confiança... Però no va ser així, al principi seguíem parlant i quedant quan les dos no havíem d'estudiar o treballar, pero cada cop vam anar fent amics nous, sortint amb altres persones, i no trobant-nos tant a faltar com al principi, i la nostra amistat va anar decaient...Sembla estrany que passin aquestes coses quan al principi pensava que seria impossible deixar-nos una a la altra, però la meva mare em deixa que així es la vida, que deixes a gent i en coneixes d'altra, però sempre recordaràs a les persones que has estimat mes per molt lluny teu que estiguin.
Avui he quedat amb ella però, ni que sigui per recordar els vells temps, la veritat es que estic bastant nerviosa, espero que no hagi canviat gens, i que per molt temps que hagi passat, la segueixi veient com la meva millor amiga.

VITA-FLUMEN

Ell era a l’hospital. La mare no m’ho va voler dir fins dimarts, perquè acabava de tenir un examen molt important i no l’hagués pogut fer sabent que el meu avi estava ingressat. El vaig anar a visitar al sortir de l’examen però no em van deixar entrar. L’havia de veure com fos, era una de les persones més importants per a mi. Una jove infermera molt amable em va atendre i, al veure que estava plorant frenèticament, em va deixar entrar.

-Avi si us plau, no em pots deixar ara...

-Ai, petita dels meus ulls... ja he viscut suficient per aprendre les millors coses que la vida m’ha ensenyat, ara ja no faig servei en aquest món i m’ha arribat l’hora.

-No, avi. Encara ens queden moltes coses per fer junts! Te’n recordes d’aquell lloc on em vas dir que em portaries el dia que complís divuit? Els faig dissabte, avi. Vull que m’hi portis...

-Que ràpid passa el temps... la meva nena es fa adulta en un obrir i tancar d’ulls. A mi ja no m’espera res de nou, però a tu... a tu t’espera tota una vida de sorpreses, coneixements i emocions que has de viure. Vull que vagis a aquest lloc per mi.

-Avi... Diguem quin és aquell lloc i et prometo que hi aniré.

-Ves-hi amb el teu xicot, l’Antón, aquest que em sembla tan bon noi. És un lloc que està als Pirineus, molt romàntic. En tinc un antic mapa a casa, espero que encara quedi aquest espai, que no l’hagin demolit o alguna cosa semblant. Tot el que és de la meva propietat serà per a tu, així ho he deixat en el meu testament.

La infermera em diu que s’ha acabat el temps de visita, que he de marxar i acomiadar-me de l’avi.

DUM VIVIMUS, VIVIMUS

Mai va haver en l’historia un senyor com l’ Ignasi. Quan jo era petit, vivía en un poble en el que tots ens coneixíem força bé. Tothom sabia que l’ Ignasi era l’home més treballador que hi havia. Des que havia arribat la temporada d’estiu i els turistes de Barcelona venien a passar l’estiu al poble que no parava quiet.
Un dia tant normal que qualsevol altre, l’ Ignasi es va llevar ben d’hora, pero va trobar a la seva muller i al seu fill aixecats.
-Que feu tan d’hora llevats? Os heu decidit de venir a ajudar-me amb el quiosc avui?
- No Ignasi, avui el petit i jo hem decidit anar a la muntanya a passar el dia i a gaudir d’aquest estiu tan meravellós. Tu tindries que venir també.
- Sí papa! Vine!
- No, això no pot ser!- va dir tot enfadat- Qui cuidarà sinó de la botiga?
-No ho se pas però no has tancat ni un dia des que va venir aquell senyor que et va oferir una feina a l’obra i no va ser pas per a deixar de treballar. Estàs obsessionat!
La muller de l’ Ignasi i el seu fill van marxar d’expedició i ell, com cada dia des que tenia disset anys fina ara que en tenia cinquanta, va esmorzar i ben aviat va dirigir-se al quiosc i es va disposar a treure els diaris del dia a l’aparador quan va veure una aglomeració de gent a la sortida del poble. Va tancar un moment el negoci, i va anar a esbrinar que es el que passava. Va ser llavors quan va adonar-se que tothom el mirava.
-Que ha passat?
- Emmm... d’això... Ignasi, la teva dona i el teu fill han tingut un accident.
- On estan? Que ha passat? – Va dir alterat.
La família de l’ Ignasi va morir en aquell accident, un tractor que anava d’hora a l’hort els havia pres per sorpresa.
L’ Ignasi va adonar-se de que no havia passat cap moment feliç amb ells i ara se’n sentia culpable. Va pensar que ara havia de aprendre a viure la vida mentre la tingues ja que era l’únic que li quedava.

El nom del bloc

Avui esbrinarem el veritable significat del nom del nostre bloc. Potser algun cop has sentit l'expressió "carpe diem". Ara cal que esbrinis de debò quin és el seu significat i des de quan s'utilitza. 1.- Busca informació sobre els tòpics literaris llatins i fes un resum en el què, almenys, expliquis què són, l'origen, exemples d'obres on apareguin, exemples d'altres tòpics...Redacta aquesta informació en un document word, amb les teves paraules. Pots utilitzar les següents fonts d'informació: http://www.xtec.es/~fmota/primer%20batx/toplit.htm http://blocs.xtec.cat/jmarti45/els-topics-literaris/ http://materialesdelengua.org/LITERATURA/TEORIA_LITERARIA/TOPICOS/topicos.htm http://www.slideshare.net/jimenamaya/topicos-literarios-2861592?from=embed 2.- Després, tria un altre tòpic literari que t'agradi (diferent a "carpe diem") i redacta un relat que tingui com a moralina aquest tòpic. Aquest relat publica'l en el bloc amb les etiquetes: Nom Cognom, Tòpics literaris Recorda que no pots copiar textos que trobis per Internet i que sempre has de dir quina és la teva font d'informació. Ànim amb els vostres relats!