VITA-FLUMEN

Ell era a l’hospital. La mare no m’ho va voler dir fins dimarts, perquè acabava de tenir un examen molt important i no l’hagués pogut fer sabent que el meu avi estava ingressat. El vaig anar a visitar al sortir de l’examen però no em van deixar entrar. L’havia de veure com fos, era una de les persones més importants per a mi. Una jove infermera molt amable em va atendre i, al veure que estava plorant frenèticament, em va deixar entrar.

-Avi si us plau, no em pots deixar ara...

-Ai, petita dels meus ulls... ja he viscut suficient per aprendre les millors coses que la vida m’ha ensenyat, ara ja no faig servei en aquest món i m’ha arribat l’hora.

-No, avi. Encara ens queden moltes coses per fer junts! Te’n recordes d’aquell lloc on em vas dir que em portaries el dia que complís divuit? Els faig dissabte, avi. Vull que m’hi portis...

-Que ràpid passa el temps... la meva nena es fa adulta en un obrir i tancar d’ulls. A mi ja no m’espera res de nou, però a tu... a tu t’espera tota una vida de sorpreses, coneixements i emocions que has de viure. Vull que vagis a aquest lloc per mi.

-Avi... Diguem quin és aquell lloc i et prometo que hi aniré.

-Ves-hi amb el teu xicot, l’Antón, aquest que em sembla tan bon noi. És un lloc que està als Pirineus, molt romàntic. En tinc un antic mapa a casa, espero que encara quedi aquest espai, que no l’hagin demolit o alguna cosa semblant. Tot el que és de la meva propietat serà per a tu, així ho he deixat en el meu testament.

La infermera em diu que s’ha acabat el temps de visita, que he de marxar i acomiadar-me de l’avi.