DUM VIVIMUS, VIVIMUS

Mai va haver en l’historia un senyor com l’ Ignasi. Quan jo era petit, vivía en un poble en el que tots ens coneixíem força bé. Tothom sabia que l’ Ignasi era l’home més treballador que hi havia. Des que havia arribat la temporada d’estiu i els turistes de Barcelona venien a passar l’estiu al poble que no parava quiet.
Un dia tant normal que qualsevol altre, l’ Ignasi es va llevar ben d’hora, pero va trobar a la seva muller i al seu fill aixecats.
-Que feu tan d’hora llevats? Os heu decidit de venir a ajudar-me amb el quiosc avui?
- No Ignasi, avui el petit i jo hem decidit anar a la muntanya a passar el dia i a gaudir d’aquest estiu tan meravellós. Tu tindries que venir també.
- Sí papa! Vine!
- No, això no pot ser!- va dir tot enfadat- Qui cuidarà sinó de la botiga?
-No ho se pas però no has tancat ni un dia des que va venir aquell senyor que et va oferir una feina a l’obra i no va ser pas per a deixar de treballar. Estàs obsessionat!
La muller de l’ Ignasi i el seu fill van marxar d’expedició i ell, com cada dia des que tenia disset anys fina ara que en tenia cinquanta, va esmorzar i ben aviat va dirigir-se al quiosc i es va disposar a treure els diaris del dia a l’aparador quan va veure una aglomeració de gent a la sortida del poble. Va tancar un moment el negoci, i va anar a esbrinar que es el que passava. Va ser llavors quan va adonar-se que tothom el mirava.
-Que ha passat?
- Emmm... d’això... Ignasi, la teva dona i el teu fill han tingut un accident.
- On estan? Que ha passat? – Va dir alterat.
La família de l’ Ignasi va morir en aquell accident, un tractor que anava d’hora a l’hort els havia pres per sorpresa.
L’ Ignasi va adonar-se de que no havia passat cap moment feliç amb ells i ara se’n sentia culpable. Va pensar que ara havia de aprendre a viure la vida mentre la tingues ja que era l’únic que li quedava.